Vull fer P5: sóc feliç

Des del bloc Eduquem Caminant us adjunto un artícle de Carles Capdevila, periodista i filòsof, que ens parla de la felicitat que viuen els infants durant l'etapa d'educació infantil. Aquest escrit ens conduirà a reflexionar sobre la importància de fer viure la felicitat als infants i no basar únicament la nostra tasca educativa a la fabricació i ressolució d'exercicis i activitats. Tot això ens portarà a qüestionar-nos les següents preguntes: És important que els infants siguin feliços? Què podem fer per aconseguir aquesta felicitat? La figura del professor és important per crear i estimular la felicitat? ...

 

VULL FER P5

Costa saber quins són els millors anys de la nostra vida. I encara més predir-ho abans de viure’ls. Només podries saber-ho a posteriori, en funció de com t’han anat. I tampoc és del tot objectivable, perquè per sort la memòria és traïdora, mitifica alguns períodes i n’oblida d’altres, per fer la nostra història més suportable. Tot i això, m’atreveixo a generalitzar, i afirmar que els millors anys de la nostra vida són els 5, 6 i 7 anys. I, si em feu afinar, diré que el curs amb més opcions de ser feliç és P5.

Els nadons viuen desconcertats, i quan comencen a posar ordre arriba P3 i els posa la pressió dels grups de 25 i el trànsit de la criatura que encara fa migdiada cap al nen que no en farà mai més. A P4 comencen a controlar, però van veient morir els privilegis del nadó que ja no són. I de sobte arriba P5, aquell curs en què ets el més gran dels petits. El curs en què encara tot és divertit, tot és joc, i a sobre n’ets conscient, ho pots celebrar. A casa nostra fa 14 anys que hi creix canalla, i tots ells han trobat entre els 5 i els 7 anys un estat de placidesa mental, de benestar emocional, gairebé paradisíac. Comencen a ser autònoms però se senten independents, saben gaudir de tot el que és al seu abast i no són conscients encara de l’esforç que els costarà mantenir-ho. I tenen claríssim que el tió és el que caga i que els regals els porten els Reis.

Els millors anys sempre són un oasi entre anys més complicats. I arriba tercer de Primària, i arriben els deures. Deures en el sentit literal, dels que t’has d’emportar a casa i apuntar a l’agenda. No vull dir que sigui impossible ser feliç, quan arriben les responsabilitats, però a partir d’aquí ja tot dependrà de com les superis. Entre els 5 i els 7 la felicitat és gratuïta, a partir dels 8 ja reclama un pagament en espècies. Per això si després de les dotze campanades se m’apareix un geni i em concedeix un desig, li demanaré que, ni que sigui durant un dia, em deixi repetir P5.